Àrea Metropolitana de Barcelona

Castellà: ginkgo
Anglès: ginkgo tree, maidenhair tree

Caducifoli, amb el tronc erecte i ramificat de fins a 35 m, tot i que excepcionalment pot fer 60 m d'alçària. El peu femení té un port més rabassut i atapeït, amb un tronc central de forma piramidal, mentre que el masculí té una capçada més estilitzada.

Té l'escorça de color marró clar o fosc amb clivelles reticulars i rugoses. Les branques creixen en angles quasi rectes i són relativament llises amb un color que pot anar del marró al gris.

Les fulles, amb pecíol llarg, alternes i amb forma de ventall, tenen la nervadura formada per venes paral·leles agrupades de dos en dos. Són de color verd clar per les dues cares i es tornen grogues a la tardor.

A la primavera. És una planta dioica. Les fulles i les inflorescències neixen sobre branquetes molt curtes. Les flors masculines són grogues i pengen agrupades en aments. Les femenines tenen uns peduncles llargs i es troben en grups de dos o tres. La planta no floreix fins als 30 anys d'edat.

El fruit és una llavor nua, amb una coberta externa tova i un pinyol intern més dur. Quan madura recorda una petita pruna de color groc.

S'han trobat fòssils relacionats amb aquesta espècie del pèrmic, ara fa 280 milions d'anys. El gènere Gingko es coneix des del juràssic (180 milions d'anys). Avui només es té constància de la seva presència en estat silvestre a les muntanyes de Dalou, a la Xina.

Es fa servir com a arbre ornamental i com a arbre viari, ja que és molt resistent a la contaminació urbana.

Al Jardí Botànic Històric n'hi ha dos exemplars: un mascle i una femella. Els ginkgos S'han disseminat com una espècie ornamental per tot el món gràcies als exploradors europeus dels segles XVII i XVIII i als monestirs sintoistes i budistes que el cultiven des de fa mil·lennis, per les seves propietats i perquè es considera un arbre sagrat, símbol d'esperança, vida i renovació.