Manel Camós i Grau, membre del Consell Assessor de Transparència Metropolitana i moderador de la taula rodona, ha presentat als ponents de la taula i ha recordat que la Unió Europea no té competències en el finançament de partits polítics, tot i que sí que intervé indirectament via transparència o lluita contra la corrupció en el finançament dels partits polítics europeus per a un millor ús dels fons públics i per evitar abusos i fraus en el futur. Al respecte, ha donat coneixement que l'Euro càmera ha donat el vist i plau a la proposta de la Comissió Europea per endurir les normes que regulen el finançament de partits polítics europeus per evitar fraus i abusos, i ha informat de les mesures a adoptar al respecte. Ha afegit que es preveu que els partits polítics nacionals han de publicar als seus webs els logos, programes o ideologia de la formació europea a la qual estan afiliats com a condició necessària per a accedir als fons. Seguidament, ha passat la paraula als ponents.

Joan Antoni Llinares, director de l'Agència de Prevenció i Lluita contra el Frau i la Corrupció de la Comunitat Valenciana, ha manifestat que aquest assumpte és un dels principals problemes que determinen la qualitat democràtica del sistema en que vivim. Que els partits polítics són entitats privades, però que realitzen una funció social, i que el seu finançament determina les seves polítiques públiques, més que els propis programes (posa l'exemple de la influència dels grups d'interès en aquest sentit).

Comenta que l'any 2007 es va aprovar la Llei de finançament de partits polítics, tot i que els processos judicials que han investigat el finançament de partits polítics han nascut després de l'aprovació de la Llei. Pel que posa de manifest la situació en que estem i seguint la dinàmica de molts anys enrere. Ha fet esment al finançament mitjançant aportacions d'empreses, de bancs i de particulars interessats. Posa l'accent en les condonacions dels bancs als partits polítics sense justificar sobre els deutes dels partits polítics.

Una de les qüestions més greus que ha patit el conjunt de la societat espanyola ha estat la política hipotecària del nostre país. S'han aprovat lleis més aviat pròpies de països tercermundistes o en mans de grups poderosos, en lloc de partits polítics. Afegeix que s'haguessin pogut fer lleis més aviat pròpies de països liberals. Ha posat l'exemple d'Estats Units a on es fa la dació en pagament, manifestant que s'hagués pogut copiar aquest model hipotecari i s'hauria impedit la massacre que han patit moltes famílies des de l'àmbit dels bancs, els quals, en el nostre Estat, han estat els majors afavorits d'aquesta política.

Diu que si el finançament no és transparent, reglat i no es pot explicar sense cap problema a la ciutadania, ens estarem trobant en rèmores, hipoteques sobre aquests partits del més dubtoses, que difícilment poden respondre a l'interès general, i que beneficien únicament a determinats consells d'administració. Des del punt de vista del bon govern, de la democràcia de qualitat, cal resoldre el finançament dels partits polítics, altrament no es podrà gaudir de la tranquil·litat que les assemblees legislatives representen a la ciutadania que l'ha votada i generarà la seva desconfiança.

Les evidències que tenim del finançament il·legal i que no ha estat reconegut pels propis partits polítics, han estat vàries: l'any 89 amb el Cas Naseiro, seguint posteriorment pel cas Filesa, el cas del 3% a Catalunya, com també el cas Palau de la Música, etc. Actualment s'ha anat moderant la corrupció, tot i que ha anat anant per altres llocs. Posa el cas de les campanyes electorals d'avui, amb uns costos més que considerables, que disten molt de la manera de fer d'anys anteriors. Llinares diu que la seva preocupació és aconseguir que els comptes de les formacions polítiques siguin transparents. A més transparència, menys corrupció.

Comenta que la Llei de bases de règim local de l'any 1987 estableix que els grups municipals poden rebre les aportacions de les corporacions locals per al seu funcionament, i resulta que diversos ajuntaments no volen donar transparència sobre en que s'apliquen, es gasten els diners que reben els partits polítics. Recorda que un òrgan tan autoritzat com la GAIP s'ha manifestat dues vegades l'any 2018 al respecte, fent referència a ajuntaments del territori.

Recorda que si es vol anar amb la línia de donar confiança als ciutadans, cal donar transparència d'aquesta informació. Recorda que els partits polítics són entitats privades i que gaudeixen del dret de distribuir els diners com més convingui, però que les subvencions que reben han de ser transparents, els ciutadans han de saber cap a on van els diners. Considera que les retribucions que perceben els càrrecs públics espanyols són molt baixes, si es comparen amb altres països d'Europa. El problema és que en el nostre Estat s'han anat complementant aquestes retribucions per aquestes vies fraudulentes. Aquest fet posa en evidència la qualitat del nostre sistema. Ningú dóna el pas de regular aquesta situació. Encara no sabem si es continuen donant aquests complements per vies fraudulentes. Es recorda que hi ha hagut sentències que han acreditat el finançament il·legal però que encara no es vol reconèixer aquest fet pels partits polítics.

Tot plegat porta en un estat d'alerta i compromís, en el que es fomenta la desconfiança, la desafecció de la ciutadania, malmet la convivència i el sistema democràtic. Els partits polítics han de resoldre aquests problemes. Cal fer un debat d'anàlisi profund del que ha succeït. El finançament il·legal condiciona les polítiques pràctiques, no els programes, aquest fet porta a la desconfiança de la ciutadania.

Pau Bossacoma i Busquets, membre de l'Observatori de l'Evolució de les Institucions de la Universitat Pompeu Fabra, presenta un informe on es planteja si els grups polítics, els partits polítics i els sindicats poden rebre finançament públic local, concretament per part de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, i sota quines condicions. Tot i que la ponència segueix l'esquema i les tesis del mateix, no entra, per qüestions de temps, en el finançament dels sindicats.

La ponència comença amb un breu apunt històric i comparat pel que fa al finançament dels partits polítics. Es destaca el predomini del finançament públic de partits polítics en el sistema espanyol. Atès que el finançament públic excessiu dels partits pot generar problemes, se senyalen algunes estratègies comparades per a procurar evitar-ne l'excés.

En relació amb la distribució territorial del poder, es fa una defensa constitucional de la conveniència d'un equilibri territorial en el finançament de partits polítics entre els nivells local, autonòmic i estatal. Aquest equilibri territorial es desglossa en la conveniència de tres sub-equilibris: equilibri intra-partits, equilibri inter-partits i equilibri entre nivells territorials de govern. La defensa d'aquests equilibris territorials genera una justificació constitucional d'algunes de les qüestions més concretes que s'aborden a continuació.

Després d'aquests apunts més generals, es tracta el finançament metropolità indirecte de partits polítics a través de les dotacions econòmiques als grups polítics metropolitans. Es conclou que la dotació econòmica als grups parlamentaris pot esdevenir una forma de finançament indirecte dels partits polític amb certs matisos, condicions i restriccions. Concretament, es destaca la necessitat de disposar d'una normativa (autonòmica o local) adequada de desplegament de la regulació bàsica continguda a l'article 73.3 de la Llei de bases de règim local.

Finalment, pel que fa al finançament metropolità directe de partits polítics, es defensa que els ens locals, incloent-hi l'AMB, poden finançar directament els partits polítics (també, és clar, amb certs matisos, condicions i restriccions). Aquesta possibilitat, tanmateix, requereix que la normativa autonòmica o local així ho prevegi i reguli. Caldria, més concretament, disposar d'una regulació que garantís un repartiment equitatiu entre els diferents partits polítics amb presència al territori local. Aquesta previsió i regulació hauria d'evitar la confusió entre les dotacions econòmiques als partits i les dotacions econòmiques als grups. Tanmateix, convé tenir present que aquesta és una línia innovadora i que possiblement seria criticada amb duresa.

David Fernàndez i Ramos, periodista i exdiputat del Parlament de Catalunya, explica que la seva exposició sobre el "Panorama de la corrupció a Catalunya i l'Estat espanyol" és fruit d'un treball en equip, que es va dur a terme fa dos anys, quan encara no hi havia dades oficials sobre l'abast de la corrupció, sobre l'abast de l'impacte econòmic, del Ministeri fiscal i del Ministeri de l'Interior.

A banda de la transferència de recursos públics a partits polítics, fa esment a les transferències de recursos públics mil milionàries que s'han produït en el nostre país i que rebenten l'economia i minen les possibilitats de benestar social: el rescat a la banca (50 mil milions), el rescat de les radials, el cas Castor, el qual considera com una autèntica vergonya.

Comenta que hi ha hagut 5 grans focus de corrupció a l'Estat espanyol i a Catalunya:

- El finançament il·legal de partits polítics (segons un estudi de la Universitat de Gran Canària relatiu a l'alt cost social i ciutadà: 40 mil milions d'euros, segons dades de Fiscalia hi ha 2.400 causes obertes, més de 3.000 investigats per causes de corrupció a Espanya – el PP té 700 imputats-, etc. Cita que cal mirar arrels històriques, de la dictadura franquista i de la dictadura de corrupció durant 40 anys. Després també amb la democràcia s'han produït casos de corrupció per part de diferents partits polítics i sindicats.

- La bombolla immobiliària (més de 646 casos de corrupció urbanística a l'estat, el tsunami immobiliari que es decreta l'any 96 per Rodrigo Rato i que esclata l'any 2007-2008 amb la liberalització del sòl, i que als països catalans s'emporta pel davant més de 150.000 persones desnonades, també el sistema català de Caixes –el qual tenia moltes virtuts, sobre tot de naixement-, i ha deixat un forat de 15 mil milions d'euros, i no estan enlloc els responsables. Una altra conseqüència és el rescat bancari derivat del cicle immobiliari (50 mil milions d'euros), el malmetiment de la independència de la premsa, com també del litoral ecològic dels països catalans, de la democràcia local.

- La concertació d'obra público-privada (dades polèmiques i discutides pels més liberals de la Comissió Nacional del Mercat de la Competència que deia que el sobre-cost de l'obra pública a l'Estat espanyol suposava el 5% del PIB i s'apujava 48 mil milions d'euros. També fa esment als sobrecostos del règim de deute, dels interessos de demora que genera–a on guanya el sistema financer-, posa l'exemple del 700% de sobrecost de la línia 9 del metro, la C-25, o el canal Segarra-Garrigues que mai s'ha investigat.

- El frau fiscal (16 mil milions d'euros anuals en el cas català, més de 240 mil a l'Estat espanyol, pel que perden 80 mil milions anuals d'euros. El 72% concentrat en les grans fortunes, els grans patrimonis i les grans rendes, però el 85% de l'esforç d'Hisenda està dedicat als autònoms i petits treballadors. Destacar també la 4a amnistia fiscal de Montoro, que va afectar a 31.484 evasors que van poder regularitzar 40 mil milions d'euros).

- Economia global del delicte: parla del proxenetisme a l'Estat espanyol que mou 18 mil milions d'euros, del cas Saratoga i Riviera, a on hi havia una trama policial directament implicada, amb tràfic i explotació sexual de persones; dels 25 clans mafiosos que han fet de la costa catalana un refugi per als seus negocis de blanqueig i compra-venta d'immobles; recorda que el 43% de la droga europea entra per l'Estat espanyol; el cas Mestre, el cas de Piqué Vidal, i la recent investigació de l'Audiència Nacional a 10 oficines de la Caixa per blanqueig de diners de les màfies xineses.

Posteriorment, fa referència als casos de corrupció de finançament il·legal de partits polítics, a on hi ha sentències fermes: cas Filesa (Partit Socialista de Catalunya), cas Turisme, cas Treball-Pallarols i el cas Fundació Catalunya-Territori (Unió Democràtica de Catalunya), i el cas Palau, del que encara no hi ha sentència del Suprem (Convergència Democràtica de Catalunya).

Comenta que l'any 2007 s'incorpora la normativa de prohibició de donacions anònimes. Del 1987 al 2007 es va posar de relleu que Convergència i Unió (CIU) es va emportar el 40% de totes les donacions a Catalunya i, a l'Estat espanyol, el 90% es repartien entre el Partit Popular, Partit Nacionalista Basc (PNV) i CIU. Són dades del Tribunal de Comptes.

Tanmateix, amb la Llei de l'any 2012 de reforma del finançament de partits polítics es legalitzen les donacions de forma encoberta, ja que es permeten fer a través de les fundacions. Afegeix que el gran forat negre són les fundacions. Posa com a exemple el cas Petrum de Torredembarra. Que les empreses que guanyen concursos públics són les que fan donacions als seus partits polítics. Xifres similars al 3%. El principal problema es diu voluntat política.

Pel que ens trobem casos de tràfic d'influències, la malversació de cabals públics, de comissions, apropiació indeguda, etc. Una altra qüestió és el deute bancari dels diversos partits polítics, en l'últim informe del Tribunal de Comptes es destaca que està en fallida Unió Democràtica de Catalunya (amb 22 milions d'euros, que està en concurs de creditors) i Iniciativa per Catalunya. Respecte Unió, posa de relleu que la llei no permet crear nous partits en aquests casos.

Aquests fets posen de manifest que la dependència bancària s'imposa (qui paga, mana). Una part és el forat negre de les fundacions (la llacuna legal de l'any 2012) i l'altra és el dèficit del sistema polític, l'excessiva colonització partitocràtica de l'Administració Pública i l'excessiva dependència i control remot del poder polític respecte la funció pública. Parla de l'onada de privatitzacions, la fugida del dret públic, els costos socials i econòmics que genera, les desigualtats interinstitucionals, la temptació partitocràtica i la colonització partitocràtica (nomenaments, etc), la manca d'ètica de partits polítics a l'hora de dimitir, les falles de control en la gestió pública. En aquest sentit reivindica a on estaven els òrgans de control des de Naçeiro fins avui, si és que els teníem. La contractació pública ha passat de ser opaca a ser translúcida, tot i que amb persones imputades al capdavant d'algunes de les administracions responsables en aquesta matèria. També fa referència a les incompatibilitats i comenta que s'ha pogut retardar fins a 2 anys les portes giratòries.

Qui corromp a qui? El corrupte i el corruptor, l'empresari, el polític. En Carles Ramió, professor de la UPF, sosté que són els polítics. Comenta que el diner debilita la democràcia. La deriva és que anem cap a una poliarquia, deixaran triar quina èlit ens governa, com el cas americà. Cal una arquitectura de la integritat i sistemes de control, públics i sòlids.

Fa esment a l'experiència franciscana de la CUP (limitació de salari, mandat i càrrec). Amb mecanismes de revocació i rendició de comptes. En les reunions assisteixen dues persones, com els del PSUC, per tal de donar-se suport mutu i també com a mecanisme de control. Cita la triple R que ve de l'àmbit dels drets humans: reconeixement, reparació i garanties de no repetició. Comenta que estan en la primera fase R, de reconeixement del què ha passat i que fan tard. Sobre la reparació, diu que el diner s'esfuma, i que recuperar el diner de la corrupció és molt lent.

Per acabar comenta que en tota comunitat humana sempre hi ha hagut dos personatges històrics: els tirans estructurals –els que volen manar-ho tot- i els lladres vocacionals –els que volen quedar-s'ho tot-. Contra ella, només hi ha dos instruments molts fràgils, la democràcia política i l'ètica de la decència. Conclou que el combat de la corrupció és, fonamentalment, ètic, polític i cultural.

La segona taula, moderada per Tomàs Font i Llovet, membre del Consell Assessor de Transparència Metropolitana, s'ha focalitzat en els mecanismes per p revenir la corrupció associada al finançament irregular de partits polítics i sindicats: transparència, publicitat activa i supervisió/fiscalització . Seguidament ha passat la paraula als ponents.

Gemma Calvet i Barot, directora de l'Agència de Transparència de l'AMB, exposa que el motiu pel qual s'ha escollit el tema de la jornada ha estat perquè s'ha traslladat per part de diverses institucions presents a la taula, també per iniciativa d'algun sindicat, així com per peticions del dret d'accés. Des de l'Agència s'ha estudiat a nivell tècnic aquest tema, des del punt de vista del dret, i també a través d'encàrrecs d'externs. Afegeix que s'ha estat en contacte amb altres institucions, com la GAIP, que recentment ha establert un criteri pel que fa a la publicitat activa del retiment de comptes, que s'han de fer per part de partits polítics en relació als ajuts que perceben dels fons públics. Abans però, vol traslladar les preguntes que sorgeixen d'aquest procés de reflexió i d'aprofundiment tècnic-jurídic, no exempt de complexitat.

En aquest sentit, pregunta si hi ha capacitat de resposta suficient per part de les institucions que han de respondre (com els propis polítics) per actuar amb conseqüència a partir de la feina que fan els òrgans de control, fiscalització o de garantia, que emeten els seus informes tant al Parlament com al Congrés de Diputats? Diu que són clarament insuficients i no per casualitat. Sense mitjans no hi ha eficàcia en el control ni en l'establiment d'un criteri coherent per detectar aquestes anomalies o en la proposta d'implementació de millores.

Afegeix que aquest tema neix d'una insuficiència d'informació per part de la ciutadania, que aquesta no sap en què es gasten els diners els partits polítics i sindicats. A partir del dret d'accés regulat a la Llei de transparència s'obra una finestra per accedir a aquesta informació. A major informació a través de la publicitat activa per part dels organismes comptables dels partits polítics, fundacions i sindicats, menys ombres i conflictes de la ciutadania sobre aquest assumpte.

La tercera qüestió seria si hi ha seguretat jurídica en el dia a dia d'aquest funcionament vinculat al control intern dels diners públics pel que fa a questes entitats? Comenta que hi ha un buit jurídic, una ambigüitat legislativa volguda. Hi ha hagut un pacte de sostenibilitat mútua del propi sistema que ens ha portat a aquesta situació d'indefinició i ara hem d'interpretar que vol dir la llei i a on s'ha d'arribar pel que fa al retiment de comptes.

Hi ha dues qüestions polèmiques: la capacitat o no de traspàs de diner des dels grups metropolitans a l'AMB o els grups municipals a les entitats locals o els grups parlamentaris en l'àmbit parlamentari; i a Madrid, els del Congrés, la transferència indirecta als espais dels partits polítics o les estructures centralitzades dels partits.

En tot cas, si es fa, s'ha de deixar una traçabilitat consignada ben clara, s'han d'establir uns vincles d'utilitat en l'activitat metropolitana, local o autonòmica, d'aquell criteri de destinació de diner, i s'ha de fer un assentament de comptes que sigui interpretable, veraç i que permeti arribar al concepte concret de retribucions. L'ajut dels sindicats està molt menys treballat. Alguns sindicats creuen que no se'ls poden considerar grups d'interès, ja que pensen que estan en l'àmbit de la negociació col·lectiva.

Es planteja la pregunta de si és possible eradicar la corrupció en termes absoluts, mitjançant normativa intervencionista? Creu que no, que ha d'anar acompanyat d'eines de reforç de la integritat, del codi ètic, de la prevenció de conflictes d'interessos, etc. Cal compensar-ho des de l'ètica, la publicitat activa i el retiment de comptes.

Una altra qüestió és com s'eviten les comissions dels intermediaris si no deixen rastre econòmic en les adjudicacions públiques? Una via pot ser a través d'una bústia ètica, d'alertadors del sector privat. Però per a que ho facin cal empoderar-los per a que col·laborin. Parla d'un estudi del doctor Amat a on es diu que un 40% d'empreses actuen de forma irregular en matèria de contractació. El sistema nòrdic ha avançat en aquest àmbit a través de la monitorització de processos.

Tornant a la qüestió principal, cal una voluntat ferma en les organitzacions respecte la traçabilitat de diner públic dels partits polítics.

Així mateix, fa esment al principi d'oportunitat del dret penal, comenta que hi ha hagut massa interacció entre el dret penal i l'oportunisme polític en la persecució de la corrupció. Que el dret penal no està exempt d'un ús legítim en el sentit legal, però que està acompanyat de l'oportunisme polític, policial i de la fiscalia. Cal evitar el risc penal, evitar engegar la maquinària penal ja que no sempre és igual per a tothom. A banda que la resposta penal no és la més saludable.

Per acabar, conclou que la transparència del finançament de partits polítics i sindicats ha d'anar acompanyada del bon govern. En la resolució de la GAIP es diu que cal una informació detallada dels organismes interns dels propis partits, cal enfortir el compliment de la Llei de transparència, cal respectar la publicitat activa. El seu control financer ha de ser exigit i ha d'haver-hi una justificació de l'ajut públic. Cal una traçabilitat clara del diner.

Miguel A Gimeno Jubero, director de la Oficina Antifrau de Catalunya, agraeix a l'Agència la invitació i poder expressar l'opinió de l'OAC. Diu que l'OAC no té competències en matèria de partits polítics, però sí en les seves patologies que es deriven d'una irregularitat en el finançament de partits polítics. Comenta que han fet anàlisis i estudis fruit de denúncies, també han participat en comissions de control del Parlament de Catalunya i en el Congrés de Diputats en matèria de finançament de partits polítics. També considera que l'ADN de la corrupció està a tot arreu, que no hi ha diferències entre el nòrdic i el mediterrani. Posa algun exemple de corrupció centrat en països del nord, com també de Luxemburg i Suïssa respecte el sistema bancari.

Entrant en matèria, centra la primera qüestió en l'estructura dels partits polítics, el comportament democràtic o no dels partits polítics, perquè part del problema està en el disseny i estructura dels propis partits, i després condueix a conseqüències patològiques. Diu que afortunadament, a partir de la Llei orgànica 7/2012, de 27 de desembre, que va modificar el CP, els partits polítics que quedaven fora de l'àmbit d'aplicació de la responsabilitat penal de les persones jurídiques, es van incloure dintre d'aquesta responsabilitat penal. Un dels problemes dels partits polítics és que tenen, d'una banda, un recolzament constitucional de l'article 6 de formar la voluntat popular i, d'altra banda, són una societat de caràcter privat. Pel que és difícil lligar aquesta combinació público-privada, fet que comporta dificultats i problemes. Diu que no és suficient la responsabilitat penal, ja que el tipus de control de l'art.31 bis és de compliance defensiva, ja que està pensat en termes d'eximent o atenuant davant d'una comissió de determinats delictes . Que el Codi Penal no serveix per tot.

L'altre enfocament és l'autoregulació. Creu que no hi ha una pressió institucional suficient per a que aquesta s'hagi desenvolupat suficientment, diu que s'ha millorat però la percepció de la societat no diu el mateix. Hi ha un grau de desconfiança de la ciutadania vers aquests temes (els partits polítics i el seu finançament) molt elevat. Cal un control de la militància cap amunt (baix cap a dalt), que ara no hi és. Els drets de gestió i control de l'assemblea no està massa delimitat o bé ho està massa, la qüestió és que no es du a terme la publicitat activa. No només pel que fa als diners, sinó al comportament de les persones que n'hi formen part.

El compliment que es fa dels partits polítics d'aquesta autoregulació és molt formal, no es fa un salt. La figura dels alertadors no hi és dintre dels partits polítics. En l'àmbit de la comptabilitat, cal dir que tot hi haver-hi un pla comptable dels partits polítics, aquest actua com el d'un pla comptable d'una empresa privada. Pel que cal ser més exigent atès que es tracta d'un partit polític. Cal una comptabilitat comunicacional i que sigui íntegra, tothom ha de poder accedir-hi, ciutadania, electors, militants.

El finançament irregular es fa a través de fundacions de partits polítics i d'entitats vinculades. El registre de fundacions estatal no existeix pròpiament. Hi ha la llei de partits polítics que inclou les entitats, però el registre és voluntari. A Catalunya, el cens d'associacions de Catalunya i fundacions vinculades a partits polítics es va crear l'any 2015. Segons un estudi només hi havia 8 fundacions vinculades inscrites. No hi ha una actuació de fiscalització per part del registre sobre l'obligatorietat de la seva inscripció. No hi ha una actuació activa respecte la Direcció General competent de la Generalitat en aquest assumpte. Tampoc es preveu la inclusió de mercantils vinculades amb fundacions dels partits polítics, que és per a on ve el finançament il·legal. Afegir que de les 8 fundacions, 4 no tenien publicitat activa i les que en tenien aquesta era manifestament insuficient. Tampoc hi ha sancions com a reaccions al respecte de la manca de la publicitat activa. Pel que es planteja una situació d'opacitat interessada i instrumental, ja que la normativa ho permet, perquè en una entitat vinculada no hi ha inconvenient en que es pugui finançar partits polítics.

Per solucionar-ho proposa la creació d'un registre públic, a banda del que diu el Tribunal de Comptes, d'entitats vinculades a partits polítics, i que la mateixa autoritat tingui capacitat i competències d'ofici per a que pugui incloure-les en el registre (inscriure-les) i també fiscalitzar-les. També ampliar la transparència a la ciutadania, la publicitat activa.

Per acabar, fa referència a la transparència tècnica, que es formaria per l'anticipació, la prevenció, els riscos. Cal determinar quines accions haurien d'estar incloses com a risc objectiu. Fet un mapa de riscos que tenen algunes d'aquestes organitzacions de les que s'ha parlat és garantir que cal dotar els òrgans de control de mitjans personals i eines normatives suficients, per garantir l'accés i les possibilitats efectives del tractament i explotació dels conceptes.

Tomas Font, membre del Consell Assessor de Transparència Metropolitana i moderador de la taula, fa esment a l'autocontrol i l'heterocontrol, aquestes dificultats que els propis actors en l'àmbit dels partits exerceixin un control intern, fet que ens portaria a pensar quin és el paper dels militants, de la seva carrera política, la seva professionalització. D'altra banda, fa referència a la necessitat del paper comunicacional entenedor dels partits polítics. El dret a conèixer per comprendre com funcionen les estructures socials, i també comprendre per controlar i, per tant, controlar els partits polítics. Necessitat de la publicitat i transparència. Comenta que cal el mateix pel que fa a les entitats o empreses vinculades als partits polítics.

Jaume Amat i Reyero , síndic major de la Sindicatura de Comptes de Catalunya, agraeix la invitació de la directora de l‘Agència de Transparència. Creu que entre tots hem incrementat la desconfiança en el sistema i que cal recuperar-la, cal tornar la confiança a la ciutadania en el sistema polític, el sistema de partits polítics.

Com a qüestió prèvia planteja la pregunta següent: Què és un partit polític? Es tracta d'un partit polític, una coalició, una agrupació d'alertors, o d'entitats relacionades? cal identificar bé el subjecte ja que cadascun tindrà unes obligacions i un marc legal específic diferent. Les persones jurídiques són diferents en funció del que estiguem parlant. Pel que cal identificar bé la naturalesa jurídica.

Si parlem de les dimensions de l'àmbit polític, cal tenir en compte que segons el darrer informe del Tribunal de Comptes, si sumem tots els ingressos d'un any electoral de tots els partits polítics, coalicions, federacions i grups relacionats de l'Estat espanyol, ja siguin públics o privats –banca, etc-, arriben a 320 M€. Quan no és un any electoral, la quantia d'ingressos arriba a 250m€. Com a referència de si és poc o molt, posa, com a exemple, el pressupost d'ingressos anual de l'AMB, que és superior a 680M€, és a dir, més del doble de tot el que ingressen tots els partits, federacions, coalicions, etc de tot l'Estat espanyol.

Així mateix, si se separa entre privat i públic, el 80% dels ingressos del sistema polític espanyol, és públic, és a dir, uns 200M€. En el cas de l'AMB, aquest any ingressarà amb subvencions públiques 370M€. Potser això porta a pensar que els partits guanyen molt poc. Posa l'exemple dels països anglosaxons els quals disposen d'un finançament molt superior. Així mateix, comenta que cal reflexionar també sobre si ha de ser pública o privada, i que el sistema electoral està mal plantejat.

Tot i la desconfiança, diu que algunes coses han millorat, que hi ha hagut un reforç des de l'any 2015 per donar més transparència i confiança a la ciutadania.

Una altra qüestió important és que cal determinar bé les responsabilitats dels partits polítics. Actualment la responsabilitat recau en els tresorers dels partits polítics, però hauria de ser dels òrgans de govern del partit, com succeeix en l'empresa privada o banca, a on la responsabilitat recau en el consell d'administració.

Diu que la Sindicatura de Comptes és un òrgan extern, que té com a àmbits competencials, d'una banda, la fiscalització de les despeses electorals de les campanyes al Parlament de Catalunya i, en segon lloc, fins fa poc (2015), tenien la fiscalització de l'activitat econòmica i social dels partits polítics en representació al Parlament de Catalunya. A través d'una llei orgànica del 2015 aquesta darrera competència ha recaigut en exclusiva al Tribunal de Comptes. El Tribunal de Comptes és l'únic a l'Estat espanyol que té la competència de fiscalitzar l'activitat econòmica i social dels partits polítics. Però el legislador estatal es va descuidar de citar les entitats relacionades (fundacions i associacions), les quals es continuen fiscalitzant per la Sindicatura. I també es va descuidar de fiscalitzar els partits polítics que no es presenten a les eleccions a l'Estat espanyol, pel que la CUP, per exemple, no està fiscalitzada per ningú.

D'altra banda, parlant de comptabilitat, diu que va fer l'exercici d'entrar a tota la comptabilitat de tots els partits polítics i analitzar-la. Comenta que gràcies a que el Tribunal Comptes va aprovar l'any 2014 un pla comptable per als partits polítics, hi ha una certa homogeneïtat entre els partits grans. Des del 2014, a través d'aquest pla comptable s'obliga a consolidar i agregar totes les dades de tot l'àmbit territorial en una sola comptabilitat (no només la seu central del partit, com passava abans).

Respecte les memòries econòmiques dels partits polítics, comenta que el seu contingut és molt pobre, tampoc ningú els hi exigeix res. Posa l'exemple que l'article 15 de la Llei de finançament de partits polítics de 2007 obligava a tots els partits polítics a tenir un control intern, una auditoria interna. Doncs bé, fins el 2016-2017 cap partit polític l'havia presentat. Ara ja tots el tenen. El problema és que no concreta què és el control intern. La llei no està desplegada.

Quant al balanç, diu que mirant l'immobilitzat material d'un partit polític (edificis, etc) no es troba res (no hi ha seu). Llavors es s'observa el que conté la fundació del partit i es veu que està tot allà. Això no és il·legal, però si que pot produir-se que es poden passar fons, a través de contractes de lloguer, del partit a la fundació. Si passa al revés, que succeeix amb més freqüència, de la fundació al partit, li està regalant el preu del lloguer. Això es una manera de traspassar fons de la fundació cap al partit. Es veu en els comptes.

Si es va al passiu, es perceben les condonacions dels deutes bancaris dels partits polítics. Comenta que cal revisar els deutes antics que fa anys que s'arrosseguen. El Tribunal de Comptes ho està demanant.

Segons l'últim informe del Tribunal de Comptes, de 30 partits polítics que fiscalitza, en 11 dóna una opinió negativa dels seus comptes, que la seva comptabilitat no reflexa la realitat econòmica del partit. Un d'aquests és Ciutadans.

Pel que fa a les despeses electorals, que sí són fiscalitzades per la Sindicatura de Comptes, comenta que a Catalunya no hi ha llei electoral que reguli o desenvolupi la Llei bàsica (LOREG). Afegeix que la revisió de les despeses electorals no és de la política de la campanya electoral de les formacions polítiques, sinó que es controla si la subvenció que reben del govern està raonada segons la norma que marca la subvenció, i aquí hi ha el problema, que s'estan fent revisions sobre qüestions que estan desfasades (ex: importància de les tanques publicitàries, de les falques a les ràdios, etc), però no hi ha en l'anàlisi l'apartat d'informació i publicitat als mitjans digitals. Així mateix, diu que la meitat de la despesa electoral són uns 11M€, la meitat és @mailing, sobres a casa, no té cap sentit, a més ho paga tot l'Administració.

Hi ha un altre problema afegit a la manca de desconfiança del sistema, que és el finançament dels partits, ja que les entitats financeres no es refien dels partits polítics i llavors no els financen. Pel que els partits han de fer invents per finançar-se a través del crowdfunding, microcrèdits, etc, que són al·legals, ja que no estan regulats a la LOREG. Pel que es demana al poder legislatiu que ho reguli.

Un altre punt a destacar és la limitació d'aportacions de persones físiques a campanyes electorals , què és menor (10.000€) a l'aportació a partits polítics, què és de 25.000€. En relació amb els grups institucionals, no té sentit que financïin les campanyes electorals dels partits polítics. Cal regular-ho, ja que està a l'aire la transferència d'uns als altres.

Manca de formació i d'informació necessària dels administradors de partits polítics : comenta que quan comença una campanya, els administradors de partits polítics consulten com cal fer-ho, tenen molts dubtes. Aquesta manca d'informació del gestor és molt greu i és molt difícil de solucionar-ho. Posa l'anècdota de la Junta electoral central del Regne Unit, la qual publica en el seu web de forma detallada tota la informació necessària que necessiten els partits polítics, quines obligacions tenen, de quina manera, si poden fer donacions, etc. A Espanya es troba a faltar aquest servei per part dels òrgans competents, s'adreça directament al BOE. Hi ha una manca molt manifesta per a que les coses surtin bé. La transparència es troba a faltar en el nostre país. Podria copiar-se a la manera en que ho fan a altres països per solucionar aquest problema.

Pel que fa al sistema de sancions, afegeix que les sancions són molt poques i que el tràmit és molt complex.

Per acabar reivindica que cal fer un vot per incrementar la confiança en el sistema, perquè és l'únic que hi ha.

Finalment Tomàs Font conclou que es posa de manifest les deficiències tècniques del sistema normatiu, organitzatiu i funcional de la fiscalització i control de la despesa dels partits polítics. Diu que hi ha possibilitats i límits dels mecanismes de fiscalització i control com a preventius en matèria de risc de corrupció sobre el finançament de partits polítics. Així mateix, creu que seria bo plantejar el nucli de debò del problema, que segons ell recau en l'excessiva colonització de l'Administració a través de partits polítics, és a dir, l'atribució de competències resolutòries a òrgans polítics en l'estructura de les Administracions Públiques.

Planteja la qüestió de si pot haver-hi una distinció entre Govern i Administració? Els partits polítics governen, ordenen, planifiquen, regulen i orienten i l'Administració adjudica (funcionaris públics) drets de contingut econòmic (llicències, contractes, subvencions, nomenaments)?

Creu que d'aquesta manera es podria reduir la causa del problema, és a dir, la relació directa entre partit polític i decisió pública que atorga continguts patrimonials, drets. Aquest sistema existeix, es va implantar a Itàlia, als anys 90. Per dur-ho a terme, caldria una formació extraordinària de l'alt funcionari inamovible. El Tribunal Constitucional italià va avalar que aquesta era la solució correcta de fer possible el principi constitucional d'imparcialitat de l'Administració Pública.